Els nervis dels preparatius, els plànols impresos a última hora i en definitiva, la quasi improvisació d'aquesta escapada, havia fet que tot plegat s'hagués convertit en la típica cursa pre vacacional.
I tant de córrer, al final no ha servit de res.
Portem cinc hores de retard.
Cinc hores des de les 00:20 d'avui dissabte, l'hora prevista de sortida.
Unes horetes que son normalment la part mes fosca de la nit,
la mes solitària, la que aquí solem utilitzar per entrar en el son mes profund.
Un temps prou lar perquè a ningú li faci cap gràcia de quedar-se empresonat
en aquest improvisat hotel de gel que es l'aeroport de Barcelona.
en tot cas, he mirat de descansar tant com he pogut, i ho he fet al parc infantil amb terra de goma que hi ha a la cantonada mes allunyada de la terminal.
Us ho recomano. Es un lloc tranquil, d'amples passadissos... Amb banys separats per homes i dones, un moble bar amb taules i cadires per 60 persones. Un indret luxós, de moderna arquitectura.
Fins i tot contempla la possibilitat d'aparcar l'avió a la porta (sempre que la teva companyia en disposi).
Tan sols un petit inconvenient no feia sentir-te com a casa.
Una maquinària infernal propulsava per un miler de reixetes un front fred d'aire siberià que fa preferent l’ús de l’anorac de plomes encara que estiguem a les acaballes del mes d'agost.
I si no que li preguntin als endormiscats passatgers que deambulen de braços plegats sense una direcció fixa , mirant de tant en tant les pantalles informatives, resant per que no hi hagi cap canvi mes.
Ojo, alguns caminen i d'altres romanen asseguts, incòmodes a les butaques amb recolzabraços fets expressament per que ningú s'hi pugui estirar.
Jo des de el primer moment, com un homless experimentat he optat per la recerca d’algun raconet on deixar caure en posició horitzontal els meus ossos ja cansats el primer dia.
He tret el sac i apa, a certa distància del tobogan per si cas no aparegués (que al final han aparegut) alguna criatura histèrica desvetllada, m'he posat a clapar.
Al principi els mes primmirats feien cara de pensar " mira aquest cutre". Fins i tot he sentit una que li deia al seu company "mira, aquí hay uno que se tapa con bolsas de basura, claro con este frio".
Bolsas de basura!! Ja t'agradaria tenir a mà un sac que abrigués la meitat queaquest, de color negre això si. Apa , segueix passejant, penso jo calentonet des de el meu cau.
La meva sorpresa ha estat al despertar. El parc infantil semblava un camp de refugiats.
Al meu costat s'han anat estirant els abnegats viatgers que han pensat , com jo, que de perdidos al rio. I que mes valia, com a mínim, fer una petita becaina.
Finalment arribem a l'hora embarcar. I penso que ara es el moment de preguntar sobre els motius del retard. O millor no, que com em diguin que hi havia problemes tècnics em cago a sobre i no pujo a l'avió.
I ja de matinada desperto de nou, com si no hagués passat res, aterrant a Marrakech.
Set del matí, compro la guia del Marroc, munto la bici i apa, a fer kilòmetres pel desert d'Oklahoma.
Tot plegat un primer dia força complert.
Per no haber dormit gaire encara faig bona cara no?
Descansant al marge de la carretera començo a veure com va tot això.
