L'ASE MARROQUI

Cabalgant damunt la bici, evitant la calor a l'ombra de les oliveres,
fent petites parades i menjant dàtils ara si ara també, he arribat a

un assoleiat zouc a prop de les cascades d'Ouzoud.
Els ases en aquest indret no son un fet iconogràfic.
No són una enganxina a la part del darrera del cotxe.
Són com en pocs altres llocs representants de l'animalari popular.
Els ases, al Marroc són ases. I continuen com desde fa molt anys cumplint una refutuda funció en benefici de l'home.
D'arreu arriben i en marxen personatges amb aquesta montura.
Persones grans, joves, nens, homes i dones. Pràcticament tothom conta amb tant representativa cabalgadura en aquest mercat del diumenge.
Alguns animals són tant petits com un gos gros.
Be, com un gran gos cap gros.
I reben per totes bandes.
Patades, fuetades, estirabots a la crinera i tot el gec d'osties que us volgueu imaginar.
Al pas els adelanta un home amb una mula. El privilegi de la velocitat i la dimensió de l'animal elevan el seu estatus. Aquí com arreu també hi ha diferents categories.
Els demés entre tant seguirant muntant a la gepa, al clatell o al cul dels seus ases.
I tot i que el pes de les alforges afegeixi un punt crític a l'estabilitat dels petits animals, es demostrarà una vegada mes la seva resistència.

I tant segurs estan que arribaran al destí com jo mateix.
Perque bacil·lar o dubtar no entra dins dels meus plans.
No arribaria enlloc si analitzés detingudament les meves pases.
No rodo deliberadament carretera enllà.
Mes aviat em deixo portar pels condicionants d'aquesta ruta.
La distància, el ritme, la calor, el temps que queda
perque la nit s'abraoni damunt meu.
Tot són factors que he de tenir en compte si vull arribar a algún lloc.
L'empenta, el saber que ja falta menys i si cal un esforç suplementari, sòlen resoldre la situació la majoria de vegades.
Així que tranquil continuo el meu camí, confiat en arribar a Ouzoud.

I per sort aquesta serà una d'aquelles vegades en que tot vindrà de cara.
Els darrers kilòmetres en relaxada baixada em conduïran a les fantàstiques estances
del primer Riad on m'allotjaré, on menjaré el primer tajine i on es domostrarà una vegada mes que pagant be sant Pere canta de puta mare.

Les cascades per la seva banda, restaràn com una fita mes d'aquest viatge. Segurament em sobra la munió de turistes que omplen l'indret, però com que jo també soc un afegit per als foranis , em comformaré amb fer servir la imaginació per visualitzar que tant impresionant salt d'aigua esclata sobre una piscina deserta en un paradís poc visitat.
Amb el photoshop que he instal·lat al meu cervell per aquest viatge, aniré esborrant persones, paradetes, coca-coles i flotadors llampants.
Tant de bò tot fos tant sencil com agafar la goma d'esborrar i treure del mig el que no m'agrada. Quin monstre seria no?

L'HOTEL DE GEL

Al creuar la porta del despatx en direcció al meravellós mon de les vacances, m'havia envaït de nou una bona sensació.
Els nervis dels preparatius, els plànols impresos a última hora i en definitiva, la quasi improvisació d'aquesta escapada, havia fet que tot plegat s'hagués convertit en la típica cursa pre vacacional.
I tant de córrer, al final no ha servit de res.
Portem cinc hores de retard.
Cinc hores des de les 00:20 d'avui dissabte, l'hora prevista de sortida.
Unes horetes que son normalment la part mes fosca de la nit,
la mes solitària, la que aquí solem utilitzar per entrar en el son mes profund.
Un temps prou lar perquè a ningú li faci cap gràcia de quedar-se empresonat
en aquest improvisat hotel de gel que es l'aeroport de Barcelona.
en tot cas, he mirat de descansar tant com he pogut, i ho he fet al parc infantil amb terra de goma que hi ha a la cantonada mes allunyada de la terminal.
Us ho recomano. Es un lloc tranquil, d'amples passadissos... Amb banys separats per homes i dones, un moble bar amb taules i cadires per 60 persones. Un indret luxós, de moderna arquitectura.
Fins i tot contempla la possibilitat d'aparcar l'avió a la porta (sempre que la teva companyia en disposi).
Tan sols un petit inconvenient no feia sentir-te com a casa.
Una maquinària infernal propulsava per un miler de reixetes un front fred d'aire siberià que fa preferent l’ús de l’anorac de plomes encara que estiguem a les acaballes del mes d'agost.
I si no que li preguntin als endormiscats passatgers que deambulen de braços plegats sense una direcció fixa , mirant de tant en tant les pantalles informatives, resant per que no hi hagi cap canvi mes.
Ojo, alguns caminen i d'altres romanen asseguts, incòmodes a les butaques amb recolzabraços fets expressament per que ningú s'hi pugui estirar.
Jo des de el primer moment, com un homless experimentat he optat per la recerca d’algun raconet on deixar caure en posició horitzontal els meus ossos ja cansats el primer dia.
He tret el sac i apa, a certa distància del tobogan per si cas no aparegués (que al final han aparegut) alguna criatura histèrica desvetllada, m'he posat a clapar.
Al principi els mes primmirats feien cara de pensar " mira aquest cutre". Fins i tot he sentit una que li deia al seu company "mira, aquí hay uno que se tapa con bolsas de basura, claro con este frio".
Bolsas de basura!! Ja t'agradaria tenir a mà un sac que abrigués la meitat queaquest, de color negre això si. Apa , segueix passejant, penso jo calentonet des de el meu cau.
La meva sorpresa ha estat al despertar. El parc infantil semblava un camp de refugiats.
Al meu costat s'han anat estirant els abnegats viatgers que han pensat , com jo, que de perdidos al rio. I que mes valia, com a mínim, fer una petita becaina.
Finalment arribem a l'hora embarcar. I penso que ara es el moment de preguntar sobre els motius del retard. O millor no, que com em diguin que hi havia problemes tècnics em cago a sobre i no pujo a l'avió.
I ja de matinada desperto de nou, com si no hagués passat res, aterrant a Marrakech.
Set del matí, compro la guia del Marroc, munto la bici i apa, a fer kilòmetres pel desert d'Oklahoma.

Tot plegat un primer dia força complert.

Per no haber dormit gaire encara faig bona cara no?

Descansant al marge de la carretera començo a veure com va tot això.