Cabalgant damunt la bici, evitant la calor a l'ombra de les oliveres,
fent petites parades i menjant dàtils ara si ara també, he arribat a
fent petites parades i menjant dàtils ara si ara també, he arribat a
un assoleiat zouc a prop de les cascades d'Ouzoud.
Els ases en aquest indret no son un fet iconogràfic.
No són una enganxina a la part del darrera del cotxe.
Són com en pocs altres llocs representants de l'animalari popular.
Els ases, al Marroc són ases. I continuen com desde fa molt anys cumplint una refutuda funció en benefici de l'home.
D'arreu arriben i en marxen personatges amb aquesta montura.
Persones grans, joves, nens, homes i dones. Pràcticament tothom conta amb tant representativa cabalgadura en aquest mercat del diumenge.
Alguns animals són tant petits com un gos gros.
Be, com un gran gos cap gros.
I reben per totes bandes.
Patades, fuetades, estirabots a la crinera i tot el gec d'osties que us volgueu imaginar.
Al pas els adelanta un home amb una mula. El privilegi de la velocitat i la dimensió de l'animal elevan el seu estatus. Aquí com arreu també hi ha diferents categories.
Els demés entre tant seguirant muntant a la gepa, al clatell o al cul dels seus ases.
I tot i que el pes de les alforges afegeixi un punt crític a l'estabilitat dels petits animals, es demostrarà una vegada mes la seva resistència.
I tant segurs estan que arribaran al destí com jo mateix.
Perque bacil·lar o dubtar no entra dins dels meus plans.
No arribaria enlloc si analitzés detingudament les meves pases.
No rodo deliberadament carretera enllà.
Mes aviat em deixo portar pels condicionants d'aquesta ruta.
La distància, el ritme, la calor, el temps que queda
perque la nit s'abraoni damunt meu.
Tot són factors que he de tenir en compte si vull arribar a algún lloc.
L'empenta, el saber que ja falta menys i si cal un esforç suplementari, sòlen resoldre la situació la majoria de vegades.
Així que tranquil continuo el meu camí, confiat en arribar a Ouzoud.
I per sort aquesta serà una d'aquelles vegades en que tot vindrà de cara.
Els darrers kilòmetres en relaxada baixada em conduïran a les fantàstiques estances
del primer Riad on m'allotjaré, on menjaré el primer tajine i on es domostrarà una vegada mes que pagant be sant Pere canta de puta mare.
Els ases en aquest indret no son un fet iconogràfic.
No són una enganxina a la part del darrera del cotxe.
Són com en pocs altres llocs representants de l'animalari popular.
Els ases, al Marroc són ases. I continuen com desde fa molt anys cumplint una refutuda funció en benefici de l'home.
D'arreu arriben i en marxen personatges amb aquesta montura.
Persones grans, joves, nens, homes i dones. Pràcticament tothom conta amb tant representativa cabalgadura en aquest mercat del diumenge.
Alguns animals són tant petits com un gos gros.
Be, com un gran gos cap gros.
I reben per totes bandes.
Patades, fuetades, estirabots a la crinera i tot el gec d'osties que us volgueu imaginar.
Al pas els adelanta un home amb una mula. El privilegi de la velocitat i la dimensió de l'animal elevan el seu estatus. Aquí com arreu també hi ha diferents categories.
Els demés entre tant seguirant muntant a la gepa, al clatell o al cul dels seus ases.
I tot i que el pes de les alforges afegeixi un punt crític a l'estabilitat dels petits animals, es demostrarà una vegada mes la seva resistència.
I tant segurs estan que arribaran al destí com jo mateix.
Perque bacil·lar o dubtar no entra dins dels meus plans.
No arribaria enlloc si analitzés detingudament les meves pases.
No rodo deliberadament carretera enllà.
Mes aviat em deixo portar pels condicionants d'aquesta ruta.
La distància, el ritme, la calor, el temps que queda
perque la nit s'abraoni damunt meu.
Tot són factors que he de tenir en compte si vull arribar a algún lloc.
L'empenta, el saber que ja falta menys i si cal un esforç suplementari, sòlen resoldre la situació la majoria de vegades.
Així que tranquil continuo el meu camí, confiat en arribar a Ouzoud.
I per sort aquesta serà una d'aquelles vegades en que tot vindrà de cara.
Els darrers kilòmetres en relaxada baixada em conduïran a les fantàstiques estances
del primer Riad on m'allotjaré, on menjaré el primer tajine i on es domostrarà una vegada mes que pagant be sant Pere canta de puta mare.
Les cascades per la seva banda, restaràn com una fita mes d'aquest viatge. Segurament em sobra la munió de turistes que omplen l'indret, però com que jo també soc un afegit per als foranis , em comformaré amb fer servir la imaginació per visualitzar que tant impresionant salt d'aigua esclata sobre una piscina deserta en un paradís poc visitat.
Amb el photoshop que he instal·lat al meu cervell per aquest viatge, aniré esborrant persones, paradetes, coca-coles i flotadors llampants.
Tant de bò tot fos tant sencil com agafar la goma d'esborrar i treure del mig el que no m'agrada. Quin monstre seria no?
No hay comentarios:
Publicar un comentario